Imprimeix

Historia del Judo

el .

El monjo i el salze

Una antiga llegenda japonesa explica com un monjo meditava un dia de tempesta amb la mirada posada a la neu que queia al pati del monestir. De sobte va observar que les branques dels arbres més grans es cobrien de neu i que quan aquestes no podien suportar el pes es trencaven i queien a terra.

Per contra s´en va adonar també com les branques d´un jove salze es cobrien igualment de neu però que quan el pes era molt gran aquestes cedien fent caure la seva càrrega a terra i tornaven una altra vegada a la seva posició inicial.

Aquest és un exemple prou il·lustratiu que ha servit tradicionalment per explicar un dels principis més importants del judo: la flexibilitat.  

  

La flexibilitat i el judo

Així com les branques del salze, gràcies a la seva flexibilitat, es doblegaven per alliberar-se de la neu i tornaven a la seva posició, en el judo els dos contrincants intenten aprofitar l´energia del contrari per poder-lo projectar o controlar.

Quan una persona es mou (camina, es desplaça a quatre potes, repta, etc), crea unes situacions de desequilibri que el posen en desavantatge amb respecte al seu adversari. Aquestes situacions tenen molt a veure amb tota una mena de lleis físiques que l´esmentat adversari ha de mirar d´aprofitar (moviment, inèrcia, equilibri, desplaçament, trajectòria, centre de gravetat, etc). Si la persona roman immòbil, l´adversari ha de iniciar una acció per provocar una reacció del primer i posar-lo en una situació de desequilibri que el permeti projectar-lo o be controlar-lo. 

 

Origen i precedents del judo

Moltes persones consideren el judo com un art marcial, és a dir un art militar o per a la guerra, però sens dubte el judo modern ha perdut aquest caràcter per a transformar-se en un esport olímpic i per tant reconegut mundialment. No obstant, els seus orígens ens remunten al Japó feudal on aleshores es desenvolupava una societat eminentment guerrera.  

 A l´Edat Mitjana la societat japonesa es trobava dominada pels senyors feudals. Aquests sovint estaven embolicats en lluites entre els diferents regnes o cases nobiliàries per obtenir el poder del país. En aquest context les arts guerreres van assolir un gran desenvolupament.

 La casta dels Samurai (senyors de la guerra) basaven la seva instrucció militar en la tècnica de l´esgrima, l´equitació i el tir amb arc, entre molts d´altres, però també en la lluita cos a cos. Aquesta última estava representada pel Jiu-jitsu (o Ju-jitsu), paraula japonesa que vol dir "tècnica de la flexibilitat". El Jiu-jitsu es basava en els principis de flexibilitat esmentats més amunt i constituí el precedent més directe del Judo.

A l´any 1868 s´inicia la era Meiji que es caracteritzarà pel final de les lluites entre feus rivals i l´inici d´una època de obertura vers les potències estrangeres. Amb aquest fet s´enfonsa el sistema militar precedent, es prohibeixen les armes i els samurais desapareixen. El Jiu-Jitsu, així com les altres arts marcials entren en una decadència irreversible.

  

 Formació del Judo Modern

 Durant aquests anys de decadència però, el Jiu-Jitsu no va desaparèixer totalment, va haver escoles que van resistir-se als nous temps i que van guardar gelosament la seva essència.

A l´any 1877 un jove estudiant de filologia anomenat Jigoro Kano, de feble constitució física, va veure en el Jiu-jitsu un enorme potencial per pal·liar aquest handicap. Va passar per diverses escoles  i adonant-se dels valors pedagògics, físics i morals, però també dels negatius (els generats per una filosofia guerrera), els quals va rebutjar, continuà investigant fins a formar la seva pròpia escola. Aquesta escola la va anomenar Kodokan (escola que ensenya el camí) i la nova disciplina: Judo (camí de la flexibilitat).

   

 Projecció internacional del Judo:

 El Kodokan, creat al 1882 i que en un principi comptava amb nou alumnes va començar a créixer de forma espectacular, arribant als sis mil al 1901.

Al 1908, la Cort Imperial japonesa va aprovar una llei que declarava el judo com assignatura oficial dels alumnes de l´escola secundaria.

Entre 1920 i 1934, Jigoro Kano realitzà tota una mena de viatges que el portaren arreu d´Europa i Amèrica, aprofitant diversos esdeveniments esportius a nivell internacional, amb la finalitat de divulgar el judo. Destaca també la tasca de Mikonasuke Kawaishi, alumne de Kano, que després de la mort d´aquest a l´any 1938, tingué una gran importància en la consolidació del judo europeu, creant un mètode més comprensible per als occidentals i establint el sistema de colors de cinturó que avui tots coneixem.

La cursa imparable del judo arriba al seu zenit amb la celebració  del Campionat del Món de 1956 i amb la seva inclusió en els Jocs Olímpics de l´any 1964, ambdós disputats a Tokio. D´aquesta manera el judo assoleix un ple reconeixement  a nivell mundial, que permet que tingui un lloc important dintre de l´horitzó  esportiu dels països desenvolupats.